Publicat a ElDiario.es

Espanya encara assimilava els efectes de l’estat d’alarma i del rígid confinament decretat durant la pandèmia del coronavirus quan Edith Espínola rebia missatges preocupants de treballadores internes sense papers a les quals donava suport des de la seva organització. Lamine Sarr repartia aliments entre les cases de companys manters que, sense poder sortir al carrer, havien perdut el poc sustent que obtenien dia a dia de la venda ambulant. Seydou Diop recorria els assentaments de temporers de Huelva per denunciar les condicions d’amuntegament que els impedien complir amb l’exigida distància social.

Després de la declaració de l’estat d’alarma, el Govern assegurava que el seu pla social davant l’emergència del coronavirus “no deixava ningú enrere”, però centenars de milers de persones a Espanya no se sentien part d’aquest “ningú”. I desenes d’activistes migrants i racialitzats van decidir unir-se i exigir una solució.

Aquesta preocupació, aquesta situació de vulnerabilitat extra patida per totes les persones sense papers que el Govern de Pedro Sánchez va deixar enrere durant la pandèmia —mai no els van arribar les ajudes socials vinculades al coronavirus—, va conformar els primers batecs d’un moviment que, setmanes després, seria batejat amb un nom directe i concís: Regularització JA. Un moviment autoorganitzat i format únicament per persones migrants que es va marcar un objectiu: aconseguir una regularització extraordinària per a totes les persones que en aquell moment vivien a Espanya en situació irregular.

No ho van aconseguir aleshores, però no van deixar de sortir al carrer, recórrer tot l’Estat per aconseguir signatures, parlar amb els mitjans, negociar amb qui fes falta i cridar les seves exigències en qualsevol espai on fossin convidades. Més de cinc anys després, el Consell de Ministres ha iniciat els primers tràmits d’un procés de regularització ampli amb unes condicions pactades amb el Moviment Regularització JA, gràcies a un acord entre Podem i el Govern. Si s’aprova amb els requisits recollits en l’esborrany actual, serà el primer procés de regularització de la història nascut d’un moviment de base, conformat exclusivament per persones migrants.

Durant tot aquest temps, el moviment ha tingut moments en què ha estat format per centenars de persones i altres en què els cops del Govern i dels partits polítics de la dreta, la dilatada burocràcia i el bloqueig institucional van acabar reduint el nombre d’integrants a unes desenes. Les persones que l’han conformat són activistes antiracistes que també han patit els efectes de la política d’estrangeria, del racisme i de la precarietat vinculada a molts processos migratoris. Són o van ser empleades domèstiques, manters, treballadores de l’hostaleria, temporers al camp, prostitutes, repartidors… I els representants que han estat en primera línia, els rostres que hem vist defensar la mesura als mitjans de comunicació i asseure’s a negociar amb formacions de diferent color polític, saben què és viure sense papers a Espanya: totes elles han passat un temps al país en situació irregular.

Si han insistit tant, si no han deixat de cridar quan ningú semblava escoltar, si han trobat l’escletxa per impulsar la mesura, és perquè saben de què parlen. Cadascun dels seus lemes, cadascun dels seus arguments, les travessa. “Ho hem aconseguit per pesades”, diu entre rialles Edith Espínola, una de les portaveus del moviment, representant de les dones treballadores domèstiques sense papers.

“Ha sortit per aquesta insistència. No pensàvem permetre deixar-ho anar. Érem moltes i ens vam quedar les activistes més pesades, més tossudes, perquè creiem que aquest procés beneficiarà no només la vida de les persones que es regularitzen, sinó que també millorarà l’economia de tot el país”, afegeix, també membre de SEDOAC, organització en defensa dels drets de les empleades de la llar, sector en què va treballar durant els seus primers anys a Espanya.

Les primeres reunions

La pandèmia estava afectant especialment les persones sense papers; moltes treballaven de manera irregular en els sectors considerats “essencials”, aquells que no es van aturar durant el confinament, i no podien accedir a cap mena d’ajuda del pla de xoc del Govern. Diferents col·lectius van començar a denunciar l’abandonament de les persones sense papers. “Vam entendre que no podíem anar cada col·lectiu pel seu compte i vam convocar una reunió”, apunta Espínola.

Encara era març del 2020 quan es va convocar una reunió per videotrucada. Silvana Cabrera, una altra de les portaveus del Moviment, activista boliviana i treballadora del sector de l’hostaleria, recorda connectar-se des del seu país d’origen, on la va sorprendre el confinament durant una visita per cuidar el seu pare després d’una operació. “Érem 80 o 90 persones de col·lectius de tot el territori, moltes sense conèixer-nos, posant en comú el que estava passant. Érem riders, gent de la manta, jornaleres, empleades domèstiques, treballadores de l’hostaleria…”, descriu la dona, que combina la seva militància pels drets humans amb la feina en un restaurant. “Teníem reunions de cinc o sis hores per construir alguna cosa entre totes. El confinament ens va ajudar a reunir molta gent que tenia el temps necessari per tirar-ho endavant”, afegeix l’activista.

Hi havia una solució principal per a totes aquelles situacions que alarmaven els col·lectius reunits: un procés de regularització extraordinària. Sense papers, continuaria la vulnerabilitat de totes les persones que motivaven les seves denúncies. Era la seva situació d’irregularitat la que les excloïa del sistema en un moment en què això s’evidenciava encara amb més cruesa. “Vam fer un grup de Telegram amb una infinitat de gent”, recorda Espínola; van començar a dissenyar les campanyes a les xarxes socials i van decidir una de les seves primeres accions: enviar una carta al president del Govern, Pedro Sánchez, i al llavors vicepresident, Pablo Iglesias.

Debats interns: migrants, primera línia

“Per sortir totes d’aquesta crisi sanitària hem de fer-ho totes juntes, en igualtat de condicions. No podem continuar en aquest llimb vital i administratiu”, deia la missiva, signada per un centenar de col·lectius. En aquell moment, les organitzacions participants estaven compostes per persones migrants i espanyoles, però els debats interns entre els diferents col·lectius giraven al voltant de la importància de concentrar les portaveus i la tasca d’incidència política directa, la primera línia del moviment, en persones migrants i racialitzades. No va agradar a tothom, principalment a les organitzacions formades majoritàriament per persones espanyoles i blanques.

“Hi va haver una separació”, reconeix Espínola. “Des del principi vam tenir clar que el subjecte polític havia de ser la persona migrant. Ens encanta que ens acompanyin aliats blancs, però havien d’entendre que tinc veu, tinc unes capacitats, resiliència, resistència i reivindicació”, explica l’ex treballadora domèstica. En aquesta recerca de representació de les problemàtiques que denunciaven, van decidir que les portaveus no només havien de ser migrants o racialitzades, sinó que havien de ser persones que haguessin patit els efectes de viure a Espanya sense papers. “Per a les persones sense documentació era perillós ser portaveus, per això vam decidir que almenys les representants haguessin passat per aquesta situació”, apunta Espínola.

Una de les seleccionades, que va fer un pas endavant per exercir de portaveu, va ser Silvana Cabrera. Com a treballadora de l’hostaleria, representaria totes les persones migrants empleades sense papers en el sector. Una altra va ser Edith Espínola, per posar el cos per totes les empleades domèstiques, moltes internes. La paraguaiana va migrar a Espanya als anys 2000. Després d’arribar en avió, un cop expirat el seu visat de turista, es va quedar sense papers. La llei impedia sol·licitar una autorització de residència per arrelament fins a poder demostrar haver viscut al país durant tres anys i presentar un contracte de treball. Un cop complert el termini, l’activista va haver de viatjar al seu país per raons personals, cosa que li va posar el comptador de nou a zero. Va tornar i la Llei d’Estrangeria la va obligar a tornar a començar fins a arribar a un total de sis anys sense papers, treballant en les cures com a empleada interna i externa, i en els serveis de neteja.

Entre ells també hi havia Lamine Sarr, portaveu del Sindicat de Manters de Barcelona, que va viure durant anys sense papers i va sobreviure gràcies a la venda ambulant; Seydou Diop, activista senegalès i jornaler al camp de Huelva durant anys; o Victoria Columba, activista d’origen argentí, que va migrar a Barcelona a la dècada dels 2000 i, després de passar una temporada en situació irregular, va aconseguir obtenir la documentació, precisament, en la regularització aprovada per José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2005.

La tasca d’incidència aleshores se centrava a pressionar el Govern perquè aprovés la regularització apel·lant a la pandèmia, però l’Executiu de Pedro Sánchez no cedia. El seu llavors ministre de Migracions, José Luis Escrivá, es va mostrar en diverses ocasions contrari a donar els papers de manera generalitzada, i insistia constantment a fer-ho “cas per cas”. Com a justificació, va arribar a dir que la mesura contradeia el marc legal europeu, un argument fals, utilitzat recentment pel PP i Vox. La Comissió Europea va aclarir aleshores, com ho ha tornat a fer aquesta setmana, que els estats membres tenen la competència per decidir sobre la situació administrativa de les persones que ja viuen al seu territori.

PNL: obligar els partits a posicionar-se

“Al Govern no li movíem ni un múscul”, critica Espínola. Davant la negativa del Govern espanyol a la carta enviada l’abril del 2020, durant l’etapa inicial del confinament, el moviment va apuntar cap al Congrés. Volien entrar al Parlament, introduir el tema a l’agenda i forçar els partits polítics a posicionar-se sobre la seva proposta. La fórmula seleccionada: una Proposició No de Llei (PNL), per empènyer els diputats a debatre sobre la regularització extraordinària. El text, creat íntegrament per la plataforma, va ser redactat per col·lectius migrants, organitzacions antiracistes i la Coordinadora Obrim Fronteres, i va ser registrat al Congrés el juny del 2020 per Unidas Podemos, ERC, EH Bildu, Compromís, Más País-EQUO i la CUP, entre altres formacions.

El setembre del 2020, el Congrés va rebutjar la PNL amb vots en contra del PSOE, PP, Vox, Ciutadans i PNB. “Al setembre, després del final del confinament i del revés amb la proposició no de llei, la gent es va desinflar. Moltes companyes, en no tenir ja temps per dedicar-se tant a la campanya, van anar marxant del moviment”, recorda Silvana Cabrera.

Després d’un temps per recol·locar la seva estratègia, van tornar a intentar entrar al Congrés. Volien fer-ho per la porta gran, malgrat el descens de mans a la plataforma. “Vam decidir anar a per una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), l’únic mecanisme que teníem de democràcia directa”, diu Cabrera. Per aconseguir presentar la seva proposta legislativa de regularització extraordinària com a col·lectiu social havien de recollir més de 500.000 signatures. Després de la redacció del text, sorgia un nou repte: pentinar els carrers a la recerca de signatures de ciutadans espanyols.

“Va ser una feina titànica”, recorda l’activista boliviana. L’estratègia va implicar aixecar des de zero una estructura estatal per arribar a tot el territori a la recerca de suports: “Vam crear 18 comitès arreu del territori i un grup motor per coordinar-ho tot”. La recollida de rúbriques es va sostenir gairebé exclusivament sobre el treball militant de persones migrants i racialitzades, moltes d’elles en situació administrativa irregular. “Era molt gràfic: persones sense papers demanant una signatura i el DNI a persones espanyoles que ja tenien drets”, explica Cabrera.

Al carrer, el desgast va ser constant. “Ens trobàvem Vox a moltes places”, relata la portaveu del col·lectiu, que participava en el comitè de València. Recorda diversos episodis de violència: “Una companya en situació irregular va ser agredida mentre recollia signatures. Li van dir que ella no havia de demanar signatures, li van trencar els plecs, la van agredir, vam anar a denunciar-ho, però va quedar en res”, diu amb ràbia.

Les dificultats i la violència eren contrarestades amb moltes altres respostes de suport. “Ens va sorprendre la quantitat de signatures i la xarxa que es va crear amb gent que mai no havia militat”, diu Espínola. Tot es va fer gairebé sense recursos: “No hi havia pressupost, era gent deixant la seva vida personal i laboral”, subratlla. Ana Gutiérrez Fajardo, activista equatoriana i membre del moviment des de la rereguarda, es va bolcar en la recollida de signatures a València. Recorda aquells dies dedicats a convèncer ciutadans espanyols de la importància de donar els papers a centenars de milers de persones.

“Algunes respostes em desgastaven, sentia que de manera sistemàtica qüestionaven la meva presència a Espanya i la de tantes altres companyes”, admet Gutiérrez. “Però també va ser molt emocionant: comptar signatures, comprovar si eren vàlides… sentir que hi arribàvem. O aquells moments en què veies que una persona no tenia clar donar suport a una regularització però, en escoltar els nostres arguments, canviava d’opinió”.

El lliurament de les signatures al Congrés es va viure com un punt d’inflexió. “El dia que vam portar les caixes va ser brutal, un dia de felicitat absoluta després de tant desgast”, recorda Cabrera. Més de 600.000 suports van avalar una reivindicació impulsada des de baix. “Això és el resultat de l’organització de persones migrants i racialitzades que saben què és estar sense papers”, conclou Gutiérrez Fajardo amb orgull. “Ens vam unir moltíssima gent, va ser molt emocionant. Ho havíem aconseguit després de mesos de moltíssima feina, en què pensàvem que no hi arribaríem. Però havíem entrat al Congrés amb el suport de més de 600.000 signatures”, diu Espínola.

El debat al Congrés i la sorpresa del PP

Un cop registrada al Congrés, va arribar el moment de defensar-la. Part de les mateixes persones que havien recorregut diferents punts d’Espanya per recollir signatures es van asseure davant els diputats de totes les formacions per explicar amb dades, arguments i des de la pròpia experiència per què era important el seu suport a la regularització. Entre elles hi havia Espínola i el portaveu del Sindicat de Manters de Barcelona, Lamine Sarr. Van comptar amb el suport de la Fundació PorCausa, responsable de l’estudi Esenciales, que aportava xifres de l’impacte econòmic positiu del procés plantejat.

Quan miren enrere, totes les integrants del moviment esmenten un dia: el 9 d’abril del 2024, el dia de la votació de la presa en consideració de la iniciativa. Espínola i Cabrera van presenciar el debat a l’hemicicle, juntament amb la resta de representants del moviment. Estaven nervioses, expliquen, no tenien garantits els vots i depenien de la posició del Partit Popular. “Vots a favor: 310. Vots en contra: 33. Abstencions: cap. Queda aprovada la presa en consideració de la proposició de llei”, recorden sentir les activistes.

“Ens vam abraçar, vam plorar, estàvem en xoc perquè no podíem creure que avancés”, diu Cabrera. Edith recorda ser als passadissos del Congrés atenent una entrevista amb una ràdio estatal quan va sentir l’ovació. Va sortir corrents a trobar-se amb les seves companyes. “Va ser un dia de felicitat absoluta”, resumeix la paraguaiana.

Aquella nit van tornar orgulloses al pis que solien llogar totes les representants del Moviment quan es reunien a Madrid. “Després de tanta feina, vam arribar rebentades, vam menjar una pizza i estàvem totes en pijama celebrant-ho. Va ser molt emotiu”, recorda Cabrera. Era la primera evidència tangible que els anys d’organització i treball podien arribar a traduir-se en una política concreta.

Bloqueig i nou pla

L’alegria es va veure aviat enfosquida. La ILP va quedar atrapada en un llimb polític. Durant mesos, gairebé no hi va haver novetats mentre el text agafava pols en un calaix. “Ja amb moltíssima desconfiança, vèiem que els partits no ens donaven prou suport, a vegades no rebíem resposta als correus”, relata Cabrera. “Al Congrés no avançava, estava bloquejat… els partits polítics es trepitjaven entre ells, buscaven assolir un èxit propi, com una baralla d’escola, i no pensaven en els drets de les persones”, descriu Espínola. Van començar a veure impossible un acord entre les diferents formacions.

La necessitat de salvar la mesura va portar el moviment a replantejar la seva estratègia. Davant el fracàs del consens parlamentari, Regularització JA va apostar per un nou objectiu: la mesura es podia aprovar per decret, sense necessitat de tenir la llum verda del Congrés, de manera que es van centrar a trobar una fórmula per convèncer el Govern. Espínola recorda que es va reforçar el diàleg directe amb Podem: “El traspàs de competències sobre immigració a Catalunya va ser una desenmascarada total. Podem ens va preguntar què pensàvem sobre el traspàs i els vam dir que no hi estàvem d’acord, però vam veure una escletxa de llum en aquell context”, reconeix. El col·lectiu confirma que la negociació sobre els pressupostos i la posició de Podem respecte al traspàs de competències a Catalunya va ser un element clau per accelerar el procés.

A partir de desembre tot es va accelerar, confirmen diversos membres de Regularització JA: “Van ser setmanes revisant esborranys, moltes hores… no tenim un equip jurídic, tirem d’aliances, d’advocades d’estrangeria, de coneixements col·lectius”, recorda l’activista boliviana. Cabrera, com moltes altres integrants del moviment, no té coneixements jurídics, però els va tocar aprendre: “Llegint i llegint una vegada i una altra, preguntant dubtes, fins i tot veient tutorials de YouTube, ho anàvem traient”, comenta entre rialles.

En les últimes setmanes, l’intercanvi d’esborranys va ser constant, fins a arribar a un text consensuat d’una regularització amb garanties per la qual apostaven.

“Ja està”

Recorden les paraules de Victoria Columba, una altra de les portaveus del moviment, en una videotrucada celebrada el cap de setmana passat. “Ja està. Sortirà”, va anunciar a les seves companyes després de la seva última conversa amb membres de Podem. “No ens ho acabàvem de creure, però a poc a poc vam veure que era cert, vam plorar, era molt fort”, indica Espínola, que juntament amb la resta es va preparar per viatjar a Madrid per presenciar l’acte en què Podem havia d’anunciar l’acord. L’alegria va ser continguda, conscient que la lletra petita i la implementació serien el següent repte: “Fins que no ho vegem, no ens ho creiem”.

Aquella nit, Ana Fajardo, a València, no podia dormir. “No podia dormir, tenia el cap donant voltes… pensant en cadascuna de les persones migrants que conec a qui beneficiaria. En com els canviaria la vida això. Els havíem dit que sortiria, i per fi era real”, recorda. Silvana Cabrera pensava en les persones sense papers que havia acompanyat durant anys: “Imaginar aquestes persones que podran treballar amb tranquil·litat, que els seus fills tindran una mica més de seguretat… això et travessa l’ànima. Tot el cansament que portàvem val la pena per això”.

En aquell pis compartit on van tornar a passar una nit més d’alegria a Madrid, entre documents i missatges que no deixaven d’arribar, les portaveus encara no assumien que ja estava, que sortiria. L’endemà, les portaveus van fer una roda de premsa mentre la ministra de Migracions, Elma Saiz, anunciava després del Consell de Ministres l’inici de la tramitació de l’anhelada regularització de migrants. Les representants del col·lectiu, amb ulleres i exhaustes, recordaven la importància de la mesura per a centenars de milers de persones.

Saben que la seva feina encara no ha acabat. La normativa encara no s’ha aprovat i podria arribar a canviar algun dels seus aspectes durant els tràmits pendents o la revisió del Ministeri de l’Interior. També es preparen per a la seva posada en pràctica, per intentar que arribi a totes aquelles persones que compleixin els requisits i que, ara sí, ningú es quedi enrere. “Estarem vigilants. Continuarem sent pesades”, conclou Espínola.